FANDOM


Plantilla:Artícul de qualitat

Occità
'
Pronunciació: AFI: [utsiˈta]/[u(k)si'tan]/[uk∫i'tɔ]
Atres denominacions: Lenga d'òc ['leŋgo 'dɔ]
Parlat a: Espanya, França, Itàlia, Mónaco
Regió: Europa
Parlants: 1.900.000Plantilla:Cal citació
Rànquing: no està al top 100
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlica occidental
     Galoibèrica
      Occitanoromànic'''
       Occità

<center>estatus oficial
Llengua oficial de: Catalunya

Plantilla:!-

Regulat per: Conselh de la Lenga Occitana
<center>codis de la llengua
ISO 639-1oc
ISO 639-2oci
ISO/FDIS 639-3{{{iso3}}}
SILauv, gsc, lnc, lms, prv, sdt; segons dialecte
{{{mapa}}}
veeu també: llengua

L'occità o llengua d'oc (occitan, lenga d'òc) és la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini llingüístic actual de l'occità s'estén per quatre estats:

Introducció i definició Edit

Es denomina occità la llengua romànica que es parla en Occitània. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndart suficientment difòs han eixercit una relativa fragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català pero menys forta que en francés o en italià. Així una gran majoria de filòlecs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'esta llengua, i només una chicoteta minoria la posen en dubte. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 millons de parlants natiusPlantilla:Cal citació, i 7 millons de persones que poden entendre'l pero no parlar-lo.Plantilla:Cal citació

L'occità, junt al català i el valencià, és una llengua occitano-romànica. Juli Ronjat la va caracterisar així atenent-se a 19 criteris llingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua, occità, aparegut cap al 1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ("això"), que ve a dir "sí" en occità, i més exactament dels termens següents que Dant va crear a la fi del segle XIII: la "llengua d'oc" (l'occità) en contrast a la "llenga d'oïl" (el francés) i la "llengua de si" (l'italià). Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la parla més propenca al català que existix.

Extensió Edit

L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sino també a atres llocs a on van emigrar occitans, a causa de les persecucions religioses (veeu l'artícul sobre el catarisme) o per atres motius. A continuació es detalla una llista de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:

En la següent llista es detallen zones on es parla occità o es parlà a causa de la forta emigració d'occitans fora d'Occitània:

Ortografia Edit

Actualment, hi ha cinc ortografies occitanes, la més utilisada en tots els dialectes i conciliadora coneguda com la clàssica o alibertina, basada en l'occità medieval i avalada pel Conselh de la Lenga Occitana (i també per l'Institut d'Estudis Occitans); la mistralenca pel provençal (en concurrència en la clàssica) (també ha existit en gascó en la seua variant dita febusiana pero ara hi ha quasi desaparegut), creada per Josèp Romanilha, Frederic Mistral i el Felibritge, la bonaudiana, feta per Pèire Bonaud per l'alvernès (en concurrència en la clàssica), la de l' Escòla dau pò, pel vivaroalpí de les Vallades Occitanes (en concurrència en la clàssica). La mistralenca (febusiana inclosa) està basada en l'ortografia del francés modern, la bonaudiana té trets francesos, atres de la clàssica i molts de nous i la norma de l'Escola dau Pò és independent ab alguns trets compartits ab la mistralenca i la clàssica. Hi ha alguns conflictes, pero no sistemàtics, entre els seguidors de cada sistema.

L'ortografia clàssica té la ventaja de mantindre la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflectix el fet que l'occità no és una varietat del francés. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera inteligible als parlants d'atre dialecte. Per eixemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn (i també dia), pero en la mistralenca, pot ser jour, joun o journ, en funció de la procedència de l'escritor. A més, la grafia clàssica té la ventaja per als catalaparlants i valenciaparlants de ser molt més semblant a les grafies catalana i valenciana. La Wikipèdia occitana està escrita en grafia clàssica.

En canvi, l'ortografia mistralenca té la ventaja de no forçar els parlants alfabetisats en francés a aprendre un sistema completament nou. També l'han amprada un gran número d'escritors eminents, particularment en el dialecte provençal.

Com a mostra de la diferència entre les dos grafies, podem vore un fragment del cant de la Copa Santa, de Frederic Mistral (a l'artícul Copa Santa estan els dos texts complets):

En grafia mistralenca (original): «Prouvençau, veici la Coupo / Que nous vèn di Catalan : / A-de-rèng beguen en troupo /Lou vin pur de noste plan (tornada) Coupo Santo / E versanto / Vuejo à plen bord, / Vuejo abord / Lis estrambord / E l'enavans di fort ! (...)»

En grafia clàssica: «Provençaus, vaicí la copa / Que nos ven dei catalans : / A de reng beguem en tropa / Lo vin pur de nòstre plant ! (tornada) Copa santa, / E versanta, / Vueja a plen bòrd, / Vueja abòrd / Leis estrambòrds / E l'enavans dei fòrts ! (...)»

L'adaptació de la grafia mistralenca al bearnes i al gascó en general se nomena grafia febusiana i va ser establida a final del segle XIX; actualment ha reculat prou davant la norma clàssica.

Lèxic Edit

Taula de comparació de llengües romàniques:

Llatí'' Francés'' Italià'' Castellà'' Occità Catala'' Valencià'' Portugués'' Rumanés'' Sart'' Cors'' Francoprovençal''
clave clef chiave llave clau clau clau chave cheie crae chjave/chjavi clâ
noctem nuit notte noche nuèch (nuèit) nit nit noite noapte notte notte/notti nuet
cantare chanter cantare cantar cantar (chantar) cantar cantar cantar cânta cantare cantà chantar
capra chèvre capra cabra cabra (chabra, craba) cabra cabra cabra capra cabra capra cabra / chiévra
lingua langue lingua lengua lenga llengua llengua língua limbă limba lingua lenga
platea place piazza plaza plaça plaça plaça praça piaţă pratza, pratha piazza place
pons pont ponte puente pont (pònt) pont pont ponte pod ponte ponte/ponti pont
ecclesia église chiesa iglesia glèisa (glèia) església iglésia (església) igreja biserică creia, cresia ghjesgia églésé
hospitalis hôpital ospedale hospital espital (espitau) hospital hospital hospital spital ispidale spedale/uspidali hèpetâl
caseus
llatí vulgar formaticum
fromage formaggio queso formatge (hormatge) formatge formage queijo caş casu casgiu tôma / fromâjo

Pronunciació de l'occità Edit

Artícul principal → Pronunciació de l'occità.
Artícul principal → Característiques fonètiques de l'occità.

La pronunciació de l'occità, en norma clàssica occitana, es fa segons regles de llectura constants i regulars, en ben poques excepcions. A continuació hi ha un breu resum de la pronunciació de l'occità llenguadocià, considerat la base de l'occità estàndart. A banda de les lletres bases, l'occità té símbols modificadors que canvien la pronunciació de certes lletres o simplement marquen la tonicitat de la paraula sense haver de canviar la pronunciació com: l'accent tancat (´), l'accent obert (`) i la diéresis (¨).

VocalsEdit

  • a:
  • e:
  • i o í es pronuncia [i] o [j].
  • o
  • u es pronuncia [y] o Plantilla:IPA en posició semivocàlica excepte quan va després d'una vocal [w].

ConsonantsEdit

  • b: [b]/Plantilla:IPA
  • c: [k]. [s] davant "e" i "i". Quan és doble cc, [ts].
  • ch: Plantilla:IPA
  • ç: [s]
  • d: [d]/Plantilla:IPA
  • f: [f]
  • g: [g]/Plantilla:IPA davant "a", "o", "u". Plantilla:IPA davant "e" i "i". Quan és final, es pronuncia [k] i en certs mots Plantilla:IPA. gu davant "e" i "i" és [g]/Plantilla:IPA
  • h: muda, [h] en gascó
  • j: Plantilla:IPA, [dz]
  • k: [k]
  • l: [l]. Quan és doble ll, es pronuncia [ll].
  • lh: Plantilla:IPA, a final de paraula [l].
  • m: [m], a final de paraula [n]. Quan és doble mm, [mm].
  • n: [n]. Muda a final de paraula. [m] davant "p", "b" i "m". Plantilla:IPA davant c/qu i g/gu. Plantilla:IPA davant "f". nd i nt [n]
  • nh: Plantilla:IPA. En posició final [n]
  • p: [p]
  • qu: [k] davant "e" i "i". [kw] la resta.
  • r: [r] i Plantilla:IPA. En posició final és muda en la majoria de mots. rn i rm Plantilla:IPA.
  • s: [s]. [z] entre vocals. ss és [s].
  • t: [t]. tg/tj és Plantilla:IPA. tl és [ll]. tn és [nn]. tm és [mm]. tz és [ts]
  • v: [b]/Plantilla:IPA, [v] en nord-occità i occità oriental
  • w: [w], [b]/Plantilla:IPA
  • x: [ts], [s] davant una consonant.
  • y: [i]/[j]
  • z: [z], [s] en posició final.

Dialectes de l'occitàEdit

Els dialectes occitans s’agrupen en tres blocs[1]: nort-occità, occità meridional i aquità-pirinenc (que correspon aproximadament al gascó). El principal tret que diferencia el nort-occità és la palatalisació dels sons ca i ga llatins en cha i ja, mentres que l'occità meridional conserva els originals ca i ga (nota: cha es llig en occità com en valencià cha). Esta diferència entre els dos blocs és la continuació de les característiques de les llengües veïnes, ya que el francés i el francoprovençal fan la palatalisació com el nort-occità, mentres que el valencià, català, i el castellà no la fan. Per eixemple: llatí: cantat , oc. merid., val, cat, i cast.: canta, nort-oc: chanta, francès: chante. El gascó es diferencia de la resta de l'occità per numerosos trets. Entre ells citem la transformació de la f en h aspirada (gascó: hilha, llenguadocià: filha, val:filla) i la pèrdua de la n intervocàlica (gascó: lua, llenguadocià: luna, val:lluna). thumb|350 px|Geografia supradialectal de l'occitàthumb|350 px|Dialectes de l'Occità, en els seus noms occitansL'occità presenta diversos dialectes:

Història de la llengua Edit

Orígens de l'occità Edit

L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentres les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria llingüística romànica, esta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha naixcut l'occità. Una atra hipòtesis sobre el naiximent de l'occità pot ser que fon una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità deu haver estat influenciat per circumstàncies úniques (pel que fa a Europa) com són:

  • L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per totes bandes per barreres naturals: la mar Mediterrànea, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massíç Central i els Alps.
  • Abundància de zones poc propenses a l'agricultura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguetat.
  • La immovilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogéneu.
  • Una menor celtisació que les regions veïnes.
  • Una antiga i llarga romanisació.
  • Una dèbil germanisació.

L'occità a l'Edat Mijana Edit

L'esplendor de la civilisació occitana fon des del segle XI fins al XIII. Durant este periodo, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sino que també era una llengua jurídica i administrativa, utilisada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estiguera tan normalisada en aquella época.

L'occità havia sigut la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mijana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català en fortes influències occitanes.

Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francés (vejau l'artícul sobre el catarisme per a més informació sobre este fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francés.

La decadència Edit

La decadència de l'occità com a llengua administrativa i lliterària va des del final del segle XV fins al XIX, en que l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, pero ya en 1550 el divorç era patent.

El francés acabarà per impondre's a nivell oral en antigues províncies occitaparlants com el Poitou, la Saintonge o les Charenta, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'impon als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitaparlants.

La Revolució Francesa empijorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imponen el francés com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la lliteratura occitana va decaent i sols es va utilisant en el nivell oral, l'occità s'utilisa com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble.

La llengua, a pesar d'algunes tentatives lliteràries del segle XVI (Pèir de Garròs, Isaac Despuech Sage), no s'utilisa més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, en l'arribada del resorgiment del Felibritge.

Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença en una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitaparlants.

Les renaixences Edit

Primera Renaixença Edit

Mentres que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la lliteratura occitana. Durant el periodo 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparéixer diferents corrents lliteraris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeiximent de la lliteratura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Esta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distinguir entre:

  • El moviment dels sabis
Després de l'oblit dels trobadors, sorgix un grup d'erudits a la segona mitat del segle XVIII, en els círculs aristocràtics meridionals. Este grup es dedica a la investigació llingüística i lliterària de l'Edat Mijana, el folclor, les noveles i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francés.
  • El moviment obrer
"Apelavam ma lenga una lenga romana". Este vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'estos dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'atre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonés) és vist com una llengua d'un ranc bastant alt. Víctor Gelu era un cantant representant d'este moviment.
  • El moviment burgués i esteta
Al contrari que els "sabis", que es varen dedicar al passat en un sentit de investigació erudita, i dels "obrers", que usen el seu dinamisme de proletaris, els poetes burguesos (o de la chicoteta noblea) es van situar entre estes dos. És un moviment amateur, pero en una gran passió per la llengua.
  • El moviment utilitari
El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme llingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era reivindicada en el moviment obrer. Així puix, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francés el 1840. Actualment se'l considera un percussor que va dotar l'occità de coherència.

Segona Renaixença Edit

La segona renaixença lliterària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el liderage de Frederic Mistral i el Felibritge (Loïs Romieu, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilha) . En esta época, la llengua era utilisada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporàneus van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres lliteràries. La seua acció va estar barrejada, a vegades, en una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una lliteratura, una nació que destruix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difòs més allà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la lliteratura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó.

Mistral ha estat l'únic autor occitaparlant recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser otorgat el premi Nobel de Lliteratura en 1904, compartit en el dramaturc madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma llingüística mistraliana trobà el seu millor activista en August Fourès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tart, atres escritors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prospèr Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van porgar l'occità de galicismes. El sistema Perbòsc-Estieu es va convertir en la base de la grafia de l'occità modern. Més tart Loïs Alibert va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramàtica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.

Época contemporànea Edit

Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'us de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilisar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francés. La repressió de l'us de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot en castics físics i humiliacions. En esta época, es dia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patués». El terme patués és des de llavors despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'us de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'atre.

Els canvis socials del començament de segle són també l'orige del menyscabament de la llengua. Ab la Revolució Industrial i la urbanisació, l'occità era un obstacul per accedir als llocs de treball, per tant, numerosos pares van prendre la decisió de parlar en francés als seus fills.

Pero, a pesar d'este periodo de forta desvalorisació de la llengua, van aparéixer numerosos autors:

Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava soport a l'occitanisme, va revivar i dinamisar este moviment social. Al mateix temps, la tasca de destacats llingüistes com Jùli Rounjat o Loïs Alibert permeteren la normalisació llingüística, si més no, de les parles provençal i llenguadociana.

L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenroll de l'occità. Promou la investigació, estudis, coloquis, publicacions i l'ensenyança de l'occità, a més de moltes atres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més jovens.


Situació actual de la llengua Edit

On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francés: la Vall d'Aran (Catalunya), Mónaco i el Piemont (Itàlia). Tant en la Comunitat Autònoma de Catalunya (des de l'aplicació d'un nou estatut el 9 d'agost del 2006), com en Mónaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. En el Piemont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtindre pronte. En França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, ya que l'estat francés no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Com ya s'ha dit en la introducció, en França encara hi ha de 2 a 10 millons de parlants natiusPlantilla:Cal citació, pero majoritàriament en generacions majors, i 7 millonsPlantilla:Cal citació que l'entenen pero no el parlen. El seu número de parlants a l'Occitània baix jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:Plantilla:Cal citació

  • 1.500.000 (13%) són parlants habituals.
  • 3.500.000 (30%) el parlen a sovint.
  • 4.500.000 (38%) el parlen rarament.
  • 6.000.000 (50%) no el parlen mai.

Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ya que dades més recents indiquen que només el parlen un 28%, un 9% l'usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l'escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50% l'entenen.Plantilla:Cal citació

L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprén que el 77% dels francesos eren partidaris d'adoptar una llei que reconeguera i protegira les parles regionals, i el 68% creya que els llengües regionals favorien els intercanvis fronterers.Plantilla:Cal citació

Pel que fa a la Vall d'Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracterisen la seua comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució llingüística característic de França. Mentres que a Occitània la reculada de l'occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l'aranés només és conseqüència de la presència d'un número important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha naixcut a la vall, el 79,19% són capaços de parlar aranés, el 60,44 % el parlava habitualment en els veïns i un 13,94 % més l'entenia. Ací s'observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitaparlants) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitaparlants), pero en un aument de la tendència entre els més jovens entre 5 i 10 anys (65,7 % occitaparlants). Ademés, hi ha un aument dels parlants que han adquirit l'aranés com a segona llengua a partir del grup d'edats comprés entre els 11 i 20 anys (12%) en contrast en el grup comprés entre els 21 i 30 anys (10,4%).

Esta recuperació es pot atribuir tant al moviment d'opinió que va precedir les normes llingüístiques del 1982, la capacitat socialisadora de la llengua i que el 72 % dels més jovens són naixcuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:

  • 64 % Aranés
  • 28 % Castellà
  • 8 % Català

Notícies recents sobre l'occità Edit

  • El 17 de març té lloc a Besièrs la manifestació per la llengua occitana. La policia dona una sifra d'uns 18.000 manifestants i l'organisació uns 21.000.
  • El 27 de giner del 2007 te lloc a diverses ciutats occitanes i a Barcelona la Dictada Occitana.
  • Convocada la manifestació d'enguany per demanar la reconeiximent de la llengua a Besiers, el 17 de Març del 2007, en el mateix lema "Anem, òc, per la lenga occitana!".
  • El 22 d'octubre del 2005 a Carcassona, manifestació de més de 12.000 persones demanant la reconeiximent de la llengua.
  • El govern francés reduïx el número d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels presuposts en l'ensenyança, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents colectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francés.
  • Occità, llengua olímpica (març de 2004): els Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraren a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità hi fon "llengua olímpica", pero no oficial.
  • L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a colaborar (juliol de 2004): estos dos centres d'estudis es posen a treballar junts en l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòvil.

Vegeu tambéEdit

ReferènciesEdit

  1. BEC, P. La lléngua occitana. Barcelona, Edicions 62, 1977 (Traducció de l'original francés La langue occitane. Paris, Presses Universitaires de France, 1973 (1963)

Enllaços relacionatsEdit

Plantilla:InterWiki

Plantilla:Llengües romàniques

El contingut d'est artícul incorpora material d'una entrada de Wikipedia Internacional o d'una atra font relacionada, publicada en qualsevol idioma i albergat baix la llicència GFDL.

Possibles ubicacions:
Anglés Alemà Francés Polac Japonés Italià Holandés Portugués Espanyol Suec Català Occità
Si no concorda cap d'estes ubicacions, s'especificarà ans d'este quadro.

Community content is available under CC-BY-SA unless otherwise noted.