FANDOM


Noia 64 apps wp
El contingut d'esta pàgina és un esbós. Ampliant-lo ajudaràs a millorar Uiquipèdia.
Pots ajudar-te en les uiquipèdies en atres llengües. També pots ajudar canviant este cartell per u més específic.
Autorretrato2

Joaquim Sorolla


Joaquim Sorolla i Bastida (Valéncia, 27 de febrer de 1863 - Cercedilla, 10 d'agost de 1923), fon un pintor i artista gràfic espanyol. Fon un dels pintors espanyols més prolífics, en més de 2.200 obres catalogades.

VidaEdit

Moro en taronges

Moro en taronges (1885-86).

Quan a penes contava en dos anys d'edat, moriren els seus pares a causa d'una epidèmia. Al quedar òrfens la seua germana Eugènia i ell, la seua tia Isabel, germana de sa mare, i el seu marit, de professió manyà, els recolliren. Passats els anys intentaren ensenyar-li, en va, l'ofici de la manyeria, advertint pronte que la seua verdadera vocació era la pintura.

En 1874 començà a estudiar en l'Escola Normal Superior on li varen aconsellar matricular-se en les classes nocturnes de dibuix en l'Escola d'Artesans. En esta última rep, en 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi «per la seua constant aplicació en el dibuix de figura». Eixe mateix any ingressà en l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles al mateix temps que treballava en el taller del seu tio, qui estudià en pintors com Manuel Matoses, Benlliure o Guadalajara.

És en l'Acadèmia de Sant Carles on coneix a un atre alumne, Juan Antonio García, germà de qui més tart acabaria seent la seua esposa, Clotilde García. En 1880 va conseguir una Medalla de Plata per la seua obra Moro aguaitant l'ocasió de la seua venjança en l'exposició de la societat L'Iris.

Acava la seua formació, i escomença a enviar les seues obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrit en maig de 1881, on va presentar tres marines valencianes que passaren sense pena ni glòria perque no encaixaven en la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L'any següent, va estudiar l'obra de Velázquez i atres autors en el Museu del Prat. Per fi, en 1883, conseguix una medalla en l'Exposició Regional de Valéncia i, en 1884, conquista la glòria rebent la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional gràcies a la seua obra Defensa del parc d'Artilleria de Montlleó, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l'exposició, tal com li va dir a un colega seu: “Ací, per a donar-se a conéixer i guanyar medalles, cal fer morts.”
Critdelpalleter

"Yo, Vicent Doménech, un pobre palleter, li declare la guerra a Napoleó. ¡Vixca Ferran VII i mort als traïdors!" - El crit del palleter (1884)

Collí un atre gran èxit en Valéncia en la seua obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència. D'esta manera, fon pensionat per la Diputació Provincial de Valéncia per a viajar a Roma on, al mateix temps que treballava, conegué l'art clàssic i renaixentista, aixina com els grans museus, contactant, ademés, en atres artistes.

En el seu amic, el pintor Pedro Gil, se desplaçà a París durant el primer semestre de 1885, vivint de prop la pintura impressionista que produïx en ell, ya de tornada en Roma, variacions en la seua temàtica i estil, arribant a pintar el quadro religiós L'enterrament de Crist, en el que no va tindre l'èxit esperat.

Image:Tràfic de blanques.jpg
En 1888 contragué matrimoni en Clotilde García en Valéncia, pero viurien un any més en Itàlia, esta vegada en la localitat d'Assís. En 1889 s'instalaren en Madrit i, en a penes cinc anys, Sorolla conseguix una certa fama i prestigi com a pintor. En 1894 viajà de nou a París, on desenrollà el lluminisme, que seria característic de la seua obra a partir d'ara. Començà a pintar a l'aire lliure, dominant en mestrage la llum i combinant-la en escenes quotidianes i paisagístiques de la vida mediterrànea. En obres com La volta de la peixca, La plaja de Valéncia o Trista herència, descrigué el sentiment que produïa la visió del mar Mediterràneu, comunicant l'esplendor d'un matí de plaja en un colorit vibrant i un estil solt i vigorós.
Tristeherenciasorolla

Trista herència (1899)

En Trista herència rep, en 1900, el Grand Prix en el certamen internacional de París. Ademés seguix en la seua pintura de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys en obres com I encara diuen que el peix és car (1895).

En aquell moment, Valéncia li nomenà fill predilecte i meritori, i se li posà el seu nom a un carrer. Després de molts viages per Europa, principalment Anglaterra i França, celebrà una exposició en París en més de mig miler d'obres, que li donà un reconeiximent internacional inusitat, coneixent-se la seua obra pictòrica per tota Europa i Amèrica. Exposà la seua obra en Nova York en 1909 i collí un èxit sense cap precedent, en obres com Sol de vesprada o Nadadors, entre moltes atres. També ho va fer, en 1911, en el City Art Museum de Saint Louis i en l'Art Institute de Chicago. En novembre d'eixe mateix any, firmà un encàrrec per a l'Hispanic Society of Amèrica per al que realisaria catorze murals que decorarien les sales de l'institució. En esta obra, realisada entre 1913 i 1919 i de tres metros i mig d'alt per setanta metros de llarc, alçà un imborrable monument a Espanya, perque en ella se representaven escenes característiques de diverses províncies tant espanyoles com portugueses. Necessità quasi tot 1912 per a viajar per tot el territori, realisant esbossos i treballs de costums i paisages.

Peixcateres Valencianes

Peixcateres Valencianes (1915).

D'esta obra destaquen els olis pintats en 1916 dedicats a chiquets i dones en les plages de Valéncia, on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seua terra. Alguns eixemples són Mare i filla o Peixcateres valencianes. També destacava, fora d'esta temàtica, el seu incommensurable llenç Visió d'Espanya.

Una atra important faceta seua fon la de retratista, de figures importants com foren Juan Ramón Jiménez, el rei Alfons XIII, Vicente Blasco Ibányez, Ortega i Gasset, etc. També, en 1914, havia sigut nomenat acadèmic i, quan acabà els treballs per a l'Hispanic Society, treballà com a professor de composició i color en l'Escola de Belles Arts de Madrit. La seua pintura representà l'aplicació directa del lluminisme en el paisage i la figura, acostant per tant esta tendència a la societat de l'época.

En 1920, mentres pintava el retrat de la senyora Pérez d'Ayala en el jardí de sa casa en Madrit, patix un atac d'hemiplèxia que minvà dràsticament les seues facultats físiques i mentals. Muigué en sa casa de Cercedilla el 10 d'agost de 1923.






Obra Edit

Etapa de formació (1863-1886) Edit

Etapa de consolidació (1889-1899) Edit

Etapa de culminació (1900-1910) Edit

Etapa final (1911-1920) Edit

ReferènciesEdit

BibliografiaEdit

  • Felipe Garín, Facundo Tomás. Joaquín Sorolla (1863-1923), Tf. Editors. Madrid (2006)

InternetEdit

Veja també Edit

Enllaços externs Edit


El contingut d'est artícul incorpora material d'una entrada de Wikipedia Internacional o d'una atra font relacionada, publicada en qualsevol idioma i albergat baix la llicència GFDL.

Possibles ubicacions:
Anglés Alemà Francés Polac Japonés Italià Holandés Portugués Espanyol Suec Català Occità
Si no concorda cap d'estes ubicacions, s'especificarà ans d'este quadro.

Community content is available under CC-BY-SA unless otherwise noted.